Toti Soler a la Traska
El proper 15 d’abril podrem sentir al Toti Soler en el format íntim i familiar de La Traska Truska. Serà, sense cap mena de dubte, un privilegi més de la cuidada programació de ContraBaix en aquest carismàtic local de Molins de Rei.
Pensar en aquest concert m’anima a remuntar el llarg recorregut d’una carrera exemplar. Per molt que el Toti estigui de fa anys resseguint altres camins, no puc evitar de recordar els decisius passos de joventut amb Els Xerracs (1965), Brenner’s Folk (1966) i sobretot l’etapa post-Picnic (1967), amb la cançó Petita festa (1968) i la formació l’any 1969 del grup OM (amb Jordi Sabatés i Doro Montaberry, també ex-Picnics). La col·laboració del grup amb Pau Riba, primer en la cançó Al matí just a trenc d’alba inclosa en el disc E.P. Miniatura (1969) i tot seguit en el recordat Diòptria (1970), va ser decisiva per a l’èxit d’un dels millors àlbums de la cançó en català. El mateix any sortia el single Hi ha gent/Em dius que el nostre amor, a nom de Jordi Soler, mentre es cuinava el primer disc propi d’OM.
Tinc gravada a la memòria una imatge dels OM, amb el Juli Llorens en primer terme tocant el curiós saxo sopranino i el flugelhon; era al teatre de la Peni de Molins de Rei, potser a finals del 1971 o primers del 1972, poc després de la sortida del seu disc. Malgrat el temps que ha passat, el disc d’OM aguanta molt bé el pas dels anys i recordo (una mica vagament, clar) un directe impactant. El jazz elèctric, amb Miles Davis i la guitarra de John McLaughlin de referència, eren la inspiració del Toti en aquells moments i el grup es movia en aquest terreny amb personalitat pròpia i músics de molt talent. Tinc també un altre record entre l’escàs públic d’un bolo a La Floresta, en el jardí d’una antiga casa d’estiueig; en aquella ocasió, uns OM en final d’etapa amb el Toti, el Manolo Elies, el Peter Hodkinson i el trompetista i il·lustrador Carlos Avallone, feien intenses improvisacions en l’ona jazz-rock, abans que en diguéssim “Ona Laietana”. Mai reivindicarem prou els grups i intèrprets que van aguantar la davallada de la música progressiva i van fer de pont, en un panorama musical i social força desolador, fins l’arribada de l’època Zeleste.
Són anys inquiets amb el guitarrista multiplicant-se en diverses direccions: amb el Quico Pi de la Serra (encara elèctric a Triat i garbellat, 1971), amb Pau Riba de nou (Jo, la dona i el gripau, també el 1971) i naturalment amb l’àlbum propi Liebeslied (1972), aplegant els sentiments de tota una generació i reivindicant, com qui no vol, la seva fràgil i carismàtica veu i insinuant el camí de retorn als orígens acústics, que han significat la seva maduresa musical i personal. Va ser una època curta i intensa a la que seguirien una renovada i exemplar carrera personal i un munt de col·laboracions, d’entre les quals destaca la llarga fidelitat a l’Ovidi i la magnífica obra compartida des de l’any 1973 (A Alcoi, A l’Olimpia, Salvat Papapasseit, De manars i garrotades, Bon vent i barca nova, Coral romput, etc…; totes les produccions del cantant fins a la seva mort l’any 1995).
En el disc de Jordi Sabatés i Toti Soler, Quatre gats (1973), el guitarrista mostra el retrobament amb el so acústic i l’interès pel flamenc que el va portar a estudiar amb Diego del Gastor, a Morón de la Fontera. El gat blanc, també del 1973, marcava el nou rumb amb temes emblemàtics –Sardana flamenca i Sevilla– en línia amb la renovació del flamenc que corria pel sud de la península. També hi trobem un record per al bluesman Taj Mahal –un dels mestres amb qui, segons la llegenda, en Toti va compartir aventures i escenari en la Barcelona del canvi de dècada (60-70)–. El Gat blanc es va convertir, sense cap mena de dubte en la clau de volta de tota una època.
A partir d’aquí segueix una obra pròpia que insisteix en depurar les sinergies entre la Mediterrània, el flamenc, el jazz i la música clàssica i popular en una direcció cada cop més personal (Cant monjo, Desdesig, Laia, Lonely Fire, Epigrama, Supernova, etc.). No hi faltaran noves col·laboracions puntuals amb vells coneguts com ara Jordi Sabatés (Ocells del més enllà, 1974 i Tot l’enyor de demà, 1976), Pi de la Serra (No és possible el que visc, 1974), la Rondalla de la Costa (Records de València, 1975) o Pau Riba (Amarga crisi, 1981), i també nous horitzons que el porten a treballar amb Ester Formosa o Cinta Masip i a sortir a Europa, per tocar per a Ugo Tognazzi (Banda sonora de I viaggiatori dela sera, 1980) o amb Leo Ferré (Ludwid – L’imaginaire – Le bateau ivre, 1982). Amb la mort de l’Ovidi l’any 1995, el Toti queda com a més que merescut dipositari d’una de les relacions més significatives de la cançó. Un patrimoni que es reivindica en homenatges com ara M’aclame a tu o 10 catalans i un rus (la llista de poetes que va cantar l’Ovidi), ambdós amb Ester Formosa.
L’any 2004, amb motiu d’un curiós concert semi-privat a Molins de Rei (amb Ester Formosa), vaig trobar un Toti poc receptiu al meu entusiasme pels seus anys més “progressius”. Sempre amablement, em va recordar que ell no havia canviat sobtadament la guitarra elèctrica per la acústica, com jo erròniament suggeria, sinó que era un guitarrista de formació clàssica que en tot cas havia retrobat i ampliat els seus orígens. Toti Soler, com altres companys de generació, han fresat un camí propi a prova de modes i audiències.
Complementari al seu treball instrumental a la guitarra, el Toti sempre ha deixat detalls cantats, cançons delicades, segones veus i perles com ara el citat Liebeslied, o la deliciosa L’amo de son canta en gall, peça popular que apareix a Epigrama (1985) i que combina aires flamencs, àrabs i tradicionals de les illes. Els anys 2000 i 2004 recupera algunes d’aquestes cançons que enregistra de nou per als àlbums Cançons i Guitarra i cançons; en Toti fa un estil propi de les limitacions de la seva veu i clàssics com ara Petita Festa, A voltes en el cor, Amiga callada o Em dius que el nostre amor, reneixen amb delicada tendresa al costat de peces de nova factura. A Tres vides (2010) es recopilen els discs Vita nuova, Vida secreta i Vida més alta. Fet i fet, seran fins al moment més de 25 discos propis plens de troballes i sempre a punt per a ser re-descoberts.
Sergi Pàmies en un article a La Vanguardia (que podeu trobar entre el recull de premsa del web www.totisoler.com/) elogiava com a “familiar” l’actitud del músic i la seva discreta però continuada presència personal i musical al llarg dels 45 anys de carrera; la música i els poetes del país tenen en Toti Soler un dels seus més grans intèrprets.
Tant en el seu darrer disc, Raó de viure (2011), com en la celebrada col·laboració amb Sílvia Pérez Cruz o en l’espectacle Guitarra Catalana (que sentirem a La Traska) el Toti, com els grans pintors, destil·la i sintetitza fantàsticament bé tota la bellesa del seu món i del seu saber.
Josep Bergadà