Sonny Grey. En directo. Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Sayton (SAY-1005-5) 1968

Orell Delroy Grey (Sonny Grey) va néixer l’any 1925 a Jamaica, on va començar de molt jove a estudiar música. Inicia la seva carrera professional l’any 1943 i toca en diverses orquestres del país. Després d’un viatge a Anglaterra amb els Jamaica All Stars, decideix quedar-se a Europa. Anglaterra, Bèlgica, Itàlia i França l’acullen en diferents moments de la seva carrera, però potser és a França on viu l’estada més llarga i on li arriben les millors oportunitats. Toca en festivals, actua per la ràdio i acompanya músics americans, residents o de pas per París, com ara Nathan Davis, Donald Byrd, Eric Dolphy o Johnny Griffin. Als anys 60 aconsegueix reunir una orquestra pròpia que li dóna força prestigi i li permet recórrer Europa de festival en festival. En una d’aquestes gires actua al Palau de la Música en la segona edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La discogràfica Sayton, avui desapareguda i més especialitzada aleshores en cantants pop melòdics de segona fila que en jazz, enregistra el concert i el disc acaba la seva trajectòria comercial al calaix de les rebaixes. Trista carrera per a un disc interessant, tremendament vital i enèrgic, que ens fa envejar la intensitat amb què devien viure el concert els qui hi assistien en directe.

La composició de l’orquestra ja avança la solidesa de la proposta; la llarga trajectòria del swing francès va permetre, sobretot en els anys 50-60, la proliferació d’orquestres i l’especialització de molts músics i arranjadors que, com en aquest cas, fan rodar el conjunt com una màquina. Dirigeix l’orquestra i toca la trompeta Sonny Grey amb arranjaments de Jean Claude Cagnasso, Herb Geller i Art Simmons, especialistes del swing a França, que treuen el millor partit del repertori i dels músics que trobem al disc, d’entre els quals val la pena destacar el pianista Michel Sardaby, els trompetistes Pierre Bissard i Roger Guerin, els trombonistes Bill Tamper i Jean Orieux, els saxofonistes Jean Aldegon i Jacques Nourredine, Jack Sewing al contrabaix i Peter Giger a la bateria, per no esmentar tots els membres de l’orquestra.

En el disc sonen uns quants clàssics com Work Song de Nat Adderley, Budo de Bud Powell, Little Jazz de Roy Eldridge o Times Square de Charly Mingus, al costat d’excel·lents peces de collita francesa com Scotch Squatch d’Herb Geller, Blue Jones de Daniel Janin o No Sleep d’Yvan Julien.

L’orquestra funciona com una seda en les balades, on podem apreciar les breus intervencions d’alguns dels solistes al costat de l’energia de la trompeta de Sonny Grey, però és en els temps ràpids on l’espectacularitat del conjunt es fa evident. Un so potser excessivament estrident per al gust dels nostres dies, però amb frases i riffs calculats al mil·límetre on dominen els registres aguts, perfectament acompanyats per un fons rítmic que accentua les frases i magnifica els efectes sincopats; saxofons i trombons intercalen variacions en registres més dolços i completen el volum d’una orquestra que es mou a un ritme, a voltes frenètic, més heretat del bebop que del swing més clàssic, tal com es fa evident en la selecció dels temes.

Sempre diem que al jazz francès li costa entrar al nostre país; tot i la proximitat, només acabem  apreciant-ne algunes figures a hores d’ara ja clàssiques (Portal, Sclavis, Teixier…) i desconeixem l’espectacular conjunt de músics del país veí, als quals, pel que es veu en aquest disc, ja fa anys que els sobra qualitat perquè els dediquem una mica més d’atenció.

El disc, de vinil, que jo conegui, no s’ha reeditat en format CD i a Internet se n’ofereixen exemplars a preus d’ensurt; però potser no sigui tan difícil de trobar en botigues de segona mà i, sobretot, a preus més raonables. Segur que l’esforç val la pena.

Josep Bergadà