En el capítol anterior hem vist com després del Festival de Larzac, Carles Andreu contacta amb François Tusques, pianista reconegut a nivell europeu per ser un dels primers introductors del freejazz al continent; els seus discos Free Jazz (Mouloudji 1965), Le nouveau jazz (Festival, 1967) o Intercommunal Music (Shandar 1972) amb músics com Michel Portal, Barney Willen, Aldo Romano, Jean François Jenny Clark, Beb Guerin, François Jeanneau, Bernard Vitet, etc.. havien marcat tota una generació d’aficionats al jazz. François Tusques feia, a primers anys 70, un replantejament de la seva obra accentuant el compromís amb la música popular, defugint l’elitisme dels ambients jazzístics i comprometent-se amb els moviments socials. Amb aquesta intenció es van posar en marxa el col·lectiu Le Temps des Cérises, el grup Grain de Pavé o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra.

Fet doncs el contacte, la primera intervenció discogràfica de Carles Andreu a Larzac 74 té continuïtat amb la participació en el disc Dansons avec les travailleurs immigrés (Le Temps des Cérises, 1975) enregistrat en part al festival de Prades le Lez, també l’agost de 1974, i en el mes de novembre a París. Hi col·laboren els diferents grups del col·lectiu (La fanfáre bolchévique de Prades le Lez, Les Percussionistes-travailleurs du XVIIIè arrondissement à París, le groupe musique du collectif pour un front culturel révolutionaire, etc…) amb músics com Tusques, Denis Levaillant, Michel i Claude Marre i cantants com Tania Munuera, Maria Iracane, Boussaba o el mateix Carlos Andreu. En el disc conviuen versions de “La Internacional”, “Les partisans” o “Le front uni des travailleurs” amb temes com “Nous allons vous conter…” o “Les touristes”, que mostren la dura situació dels treballadors estrangers a França i rebutgen lleis com la Circulaire Fontanet, que pretenia restringir els moviments i dificultar encara més les possibilitats de treball i residència per als col·lectius d’immigrants. La música, farcida de percussions i amb un peu en les bandes de carrer i l’altre al jazz popular i la música africana, porta clarament el “segell” Tusques i mescla textos crítics amb un cert sentit lúdic de la música.

L’any següent, el 1975, serà el propi Carles Andreu qui interpreta “El paso del Ebro” i “Dicen que la patria es” en el disc Attention l’Armée (Le Temps des Cerises, 1975), ara sí, ja com a part del col·lectiu i amb músics com Jean Jacques Avenel, Jacques Mahieux, Jean Mereu, Cristian Ville, Guy Oulchen o Gérard Tamestit. El disc és novament dedicat a l’exèrcit francès, concretament a un accident amb 8 militars morts en un túnel de Chézy-sur-Marne, que l’any 1974 va commocionar França. El contingut combina diàlegs sobre el fet amb fragments de música improvisada de tendència free i les dues cançons interpretades per Carles Andreu. L’any1976 ofereixen al cantant la possibilitat de fer un disc sobre la situació a Chile, però ell suggereix de dedicar-lo a la situació política espanyola, amb la que se sent evidentment més proper i més “autoritzat” a tractar. Així surt Prohibido (Expression espontanée, 1976), el primer disc a nom de Carles Andreu, amb un seguit de cançons de protesta d’inspiració popular i peces tradicionals. Tracta temes de l’actualitat espanyola com ara els famosos “40 años de paz”, la mort de Puig Antic, la de Carrero Blanco (“…si Carrero se subió al 3r piso no fué porque quiso…”) i també de la resistència a Chile. Destaca la potència del cant i es noten les arrels familiars de la Franja i una ironia corrosiva, però encara força naïf, amb títols com “Malditos generales”, “Mantenga limpia la península”, “A Salvador Puig Antich”, “Euskadi askatasuna España todos a una” i les cançons populars “Morenica” i “Abrisme galanica” juntament amb uns “tientos” flamencs.

Si contextualitzem una mica la situació en aquesta banda dels Pirineus, alguns potser recordareu com la revista Jazz Magazine arribava als quioscs de Barcelona i Carles Andreu (a vegades Carlos Andreou) hi apareixia en cròniques dels grups de l’entorn del pianista François Tusques que treballaven sobretot en el circuit de cases de cultura, centres d’immigrants, barris obrers o en actes de solidaritat, vagues, etc… A l’estat espanyol, l’any 1975 moria el dictador i la transició preparava un relleu que tampoc resultaria gaire engrescador. Era un moment àlgid per a la cançó política i, musicalment, s’apropava l’era Zeleste que havia de recollir l’herència de la música progressiva, tot i que es conservaven les distàncies amb grups com Baf o Peruchos, que mantenien la flama musical més free. A les cubetes de rebaixes es podien trobar discos de freejazz, molts dels quals eren d’edició original francesa, com l’ara mítica col·lecció Byg-Actuel. Tot i això, els discos de Carles Andreu, de la Intercommunal o de Le Temps des Cerises no arribaven aquí, tant per la pròpia distribució alternativa com per motius evidents de censura. El desconeixement real de l’obra del cantant i dels grups en que participava n’accentuaven encara més la curiositat pel personatge, de qui si bé resultava fàcil suposar-ne la nacionalitat, en cap cas podia aleshores sospitar-ne l’origen de Sant Feliu de Llobregat. Un “buit” més d’una època molt fosca social i culturalment parlant i que trigaria encara anys a omplir.

A mitjans anys 70, Carles Andreu compaginava la participació a Le Temps des Cérises amb el seu propi grup Viva la Vida (que contradeia el crit feixista de Millán Astray ¡Viva la muerte!), i va treure un segon disc (Viva la vida, Vendémiaire 1978) amb un repertori novament antifranquista farcit de referències de música i textos populars d’Espanya i de l’Amèrica llatina; d’entre aquests temes destacaven la “Saeta mozárabe”, “Romancero del trabajo”, “Poema de Chilam Balam de Chumayel” en les que el cantant recollia de nou cants com la jota o el flamenc i introduïa efectes vocals que ja serien norma en la seva manera de cantar. Carles Andreu mantenia també una actitud molt activa en defensa del paper de canvi de la música popular i publicava comentaris en revistes alternatives com ara Cahiers de  Vendèmiaire, Folk song o el butlletí de 28 rue Dunois (recordat local autogestionat de Paris on Carles Andreu i François Tusques participaven en la gestió col·lectiva i en les activitats). A la revista Folk song, el periodista J. J. Fleury deia del disc Viva la vida “ …es más subversivo, pues lo que denúncia Carlos no es tan solo un país, sinó el sistema que oprime a casi todos los paises”.

Finalment, l’any 1977 i seguint al costat de Tusques, el cantant entraria a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, en la qual se li va adjudicar el rol de cantant improvisador (a l’estil del shoutter de les antigues orquestres de blues). El mateix Tusques el presentava així “ Un cantant espanyol, Carles Andreu, s’ha unit a l’orquestra i ha creat un nou gènere de cant popular improvisant sobre la nostra música, seguint el que proposa l’actualitat. Partint de cants tradicionals ens parla de les lluites d’avui, és d’alguna manera el nostre narrador-improvisador (1)”. Carles Andreu cantaria a l’orquestra, sempre en català i castellà, al costat de grans músics de jazz com ara Jacques Thollot, Jean Jacques Avenel, Sylvain Kassap, Noel McGhee, Jo Maka, Bernard Vitet, Guem, Michel Marre, Ramadolf, etc. iniciant una nova etapa molt intensa que havia de resultar cabdal per a la seva evolució com a cantant.

Josep Bergadà

(1) griot a l’original francès; en molts països africans el griot és dipositari i transmisor de la tradició oral de la comunitat