INTERCOMMUNAL FREE DANCE MUSIC ORCHESTRA

François Tusques era conegut sobretot per haver fet alguns dels discos de referència del nou jazz europeu i per col·laboracions destacades amb Sunny Murray, Don Cherry o Colette Magny, entre molts altres. Decidit a fer una música més compromesa amb la realitat social que va esclatar amb el maig del 68, el pianista havia propiciat la formació del col·lectiu multicultural Le Temps des Cérises.

Fruit d’aquesta dinàmica va néixer també, a primers anys 70, la Intercommunal Free Dance Music Orchestra que va enregistrar en directe a Prades-le-Lez, Occitània, el gener de 1974, el contingut dels seus dos primers discos. Són dos treballs exclusivament instrumentals en els quals convivien elements free amb peces més rítmiques de llargs desenvolupaments, que ja marcaven l’interès per la música popular, sense perdre però la fascinació pels grans clàssics de la música negra. Títols combatius com “Revolution”, “Chanson pour Pierre Overney” (jove obrer revolucionari mort l’any 1972 a les portes de la fàbrica Renault) o “Un peuple que en opprime un autre ne peut être un peuple libre”, conviuen amb “Mazir” (tot un clàssic de la formació) o “African rythm-n-ology”, peces quasi ballables destinades a una funció molt més comunicativa. Com a part de Le Temps des Cérises, els músics combinaven simultàniament diferents formacions i mantenien una activitat frenètica de solidaritat i participació social. Integrat en aquest entorn, Carles Andreu conservava la seva trajectòria com a cantant “de protesta” amb el grup Viva la vida, quan l’any 1977 François Tusques li va proposar de cantar amb la Intercommunal.

Així, el cantant de Sant Feliu de Llobregat es llençava per un camí inèdit, que aniria molt més enllà del seu paper de cantautor. De la mà del pianista i amb el suport dels músics de l’orquestra, es va arriscar a cantar sovint sense text ni guió previ, improvisant per adaptar les cançons a temes d’actualitat de la lluita social. Sempre cantant en català o castellà, François Tusques confiava a Carles Andreu bona part del contingut crític de l’orquestra; el pianista valorava enormement la força de les paraules i els músics recolzaven generosament al cantant en aquesta mena de salt al buit. Carles Andreu participaria ja en el tercer disc de l’orquestra (Atelier de jazz populaire. Vendémiaire,1978) amb tres cants: “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por / Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia” tot posant el dit a la llaga dels finals del franquisme i furgant també en la deriva totalitària dels governs de l’Amèrica del sud: cita el judici als Joglars per l’obra La Torna i recorda el perill que suposava cantar la llibertat, tot denunciant la impunitat dels esquadrons de la mort a l’Amèrica llatina. La creativitat del pianista líder creixia amb la diversitat canviant dels membres del grup i la Intercommunal va aconseguir un so únic, ple de percussions i desenvolupaments hípnòtics que conciliaven Àfrica amb el jazz i amb la música popular i contemporània europea.

Tot i que no estava previst, Carles Andreu va participar també en el següent disc de l’orquestra (Aprés de la marée noire. Chant du Monde,1979); va ser en una única peça, “Le cheval”, un tema de Tusques amb aires de Monk i ritme de cavalcada, cantada en català i per a la qual el cantant va fer la lletra al mateix estudi, just abans d’enregistrar. Parla del petroli que arribava a les costes de Bretanya després del naufragi d’un vaixell; de l’esforç que dedica una família de pagesos a retirar-lo amb el seu cavall i de l’eterna impunitat dels culpables. És un disc de trobada amb les sonoritats bretones; al costat de Tusques tenim Carles Andreu, Ramadolf, Jo Maka, Sam Ateba, Kilikus, Tanguy Ledoré i Jean Luis le Vallegant, Gaby Kerdoncuff i Philippe Lestrat, els tres darrers a les bombardes i cornamuses. Carles Andreu va improvisar recursos vocals inèdits per aconseguir un dels seus treballs més reeixits amb l’orquestra. L’any 1980, el cantant va signar, juntament amb Tusques, la banda sonora de la pel·lícula Vacances Royales, de Gabriel Auer, en la qual participava també com a actor i guionista d’una història que va viure en persona: amb motiu d’una visita de l’actual rei d’Espanya i aleshores successor del general Franco, l’estat francès va recloure temporalment –en un hotel de luxe d’una illa de l’Atlàntic– un seguit d’opositors exiliats per evitar un possible atemptat. Una vivència totalment kafkiana que s’analitza en la pel·lícula i que Tusques i Andreu retraten perfectament en la banda sonora i en una peça de títol “Quin dia”, habitual en el repertori que interpretaven amb l’orquestra i també com a duet paral·lel.

Després d’un disc instrumental (Vol. 4) en memòria de Jo Maka, el saxofonista de l’orquestra que va morir l’any 1981, Le musichien (Ed. Corsica,1982) és el darrer disc de la Intercommunal. Carles Andreu hi canta textos al·legòrics al profund xoc cultural dels músics africans que arriben a Europa. Les dues llargues peces que formen el disc (“Le musichien” i “Les amis d’Afrique”) ofereixen espai per recrear ambients exòtics de serenor post-free i exhibir el potencial de músics com l’excel·lent trombonista Ramadolf (Adolf Winkler), autèntic protagonista del relat –i peça clau de l’orquestra– i el cant inspiradíssim de Carles Andreu.
A partir d’aquí, un seguit d’enregistraments en directe queden com a testimoni inèdit d’una orquestra que vivia els seus darrers temps d’activitat essent fidel a l’esperit de lluita i d’experimentació. Carles Andreu seguia oferint textos i interpretacions molt interessants en peces no editades com ara “Bienvenue au Sheihk Imam” (dedicada al cantant revolucionari egipci Gnem, empresonat per Moubarack juntament amb el poeta Sheihk Imam), “L’îlot Chalon” i “Vérification d’identité” (fragments de “Paris terre d’accueil”, peça en tres parts que relata la desaparició d’una part del París antic i la pressió de la policia sobre els immigrants), “Soweto-Palestine” (que cita l’assassinat de l’activista sud-africà Steve Biko), la cançó de bresol “Berceuse” (dedicada a la seva filla Manuela) o “Blues per Sant Feliu (dedicada a la seva població natal), entre molts altres temes que omplen cintes de casette enregistrades a Rennes, Lorient, Sarceles, Bannalec, Sceaux, … en concerts i festivals, clubs de jazz o programes de ràdio. Una llarga llista de músics passen per la Intercommunal, entre els quals, a més dels ja citats amb anterioritat, trobem a Noel McGhie, Jean Jacques Avenel, Beb Guerin, Guem, Michel Marre, Sylvain Kassap, Danielle Dumàs, Sam Ateba, Kilikus, Jacques Thollot, Pablo Cueco, Myrta Pozzi, Bruno Girard, etc…Entre les experiències d’aquests anys d’intensa activitat, el cantant recorda de manera molt especial concerts com el del Festival Les tombées de la nuit, l’any 1983 a Rennes, en una plaça plena de gom a gom i amb l’orquestra ampliada a 18 músics, amb repertori dedicat especialment a la mar i compartit amb cantants i músics bretons. Destaca la interpretació de “On est en vue de l’île”, una peça d’ambient épic amb un Carles Andreu genial i la trompeta (amb efectes electrònics) d’un Bernard Vitet en estat de gràcia; segons el butlletí imprès núm 1 de l’Intercomunal, el mateix any van presentar la peça en una entrevista a Ràdio Barcelona (molt probablement Tusques sol, que va tocar també al Jazz Cava de Terrassa).

L’any 1982, Carles Andreu –que no havia deixat tampoc la seva dedicació a la literatura i als guions cinematogràfics –va guanyar el premi Gilbert Jeune per a joves escriptors, amb l’obra Les Arènes. L’any 1984, l’adaptació teatral de la peça es va presentar al Centre Pompidou amb la participació de 4 actors i 10 músics (amb la Intercomunal en ple: F. Tusques, Ramadolf, S. Kassap, D. Dumas, B. Vitet, J. Coursil, S. Ateba, Kilikus, A. da Silva i C. Andreu)
Amb l’arribada del govern socialista a França l’any 1981, la societat civil més militant aniria baixant la guàrdia i es desmobilitzaria progressivament. Van anar desapareixent els circuits alternatius que havien sustentat la militància social i cultural de tota una generació i la Intercommunal, després de més de 10 anys d’existència i de compromís, es va anar diluint fins a mitjans de la dècada.  Per al cantant, serien temps d’incertesa davant l’evidència que el seu entorn “professional” desapareixia; el disc Les yeaux des Oiseaux (Ed. Corsica, 1985. – amb l’acompanyament d’Angelo da Silva a la guitarra) representa aquests moments de transició i va servir de pont fins l’aparició l’any 1987 de Carlos Andreu chante Vallejo (L’Inimaginari 1), nova clau de volta de la carrera del cantant.
Continuarà…

Josep Bergadà