Una Veu Pròpia

Com dèiem en l’anterior capítol, a primers anys 80 i amb l’arribada dels socialistes al poder a França, la societat civil compromesa es va desmobilitzar progressivament i els músics més crítics van perdre el seu espai. Desapareixien així els circuits alternatius de militància social i cultural de tota una generació i s’arraconava als músics engagés mentre alguns companys de generació escalaven al més alt del podi dels músics de culte.

A Los ojos de los pájaros (Ed. Corsica, 1985, amb Angelo da Silva a la guitarra), podem intuir els moments de revisió que Carles Andreu feia del seu paper de cantautor. Amb l’únic acompanyament del guitarrista, recuperava alguns títols anteriors junt amb un tema homenatge a Violeta Parra o la mateixa cançó “Los ojos de los pájaros”, que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom dirigida per Gabriel Auer l’any 1982, i en la que Carles Andreu hi tenia també un paper d’actor. En aquesta cançó ja hi veiem la nova via; és un tema tens, de melodia i emoció continguda, que en la pel·lícula il·lustra la situació d’uns presos polítics en temps de dictadura a l’Uruguay. Seria un disc de transició, deutor de la cançó compromesa de l’Amèrica del sud, però que ja buscava la nova direcció.

I en aquests moments d’incertesa, el cantant va recuperar la guia de Vallejo, que l’havia acompanyat fins a París, treballant novament amb el guitarrista Angelo da Silva en alguns dels textos més intensos de la relació del poeta amb l’Espanya en guerra (“Intensidad y altura”, “Los mendigos luchan por España”, “Invierno en la batalla de Teruel”, “Masa”, etc.). En va sortir un treball sorprenent que passejarien per tota França (Carles Andreu chante Vallejo, L’inimaginari 1987) i que representava l’inici d’una manera molt personal d’encarar l’obra dels poetes, de buscar la musicalitat en els mateixos textos, fugint de melodies fàcils i teatralitzant els continguts, situant-los sovint a tocar de l’abstracció. Carles Andreu creia fermament en la troballa –que recuperava alguns trucs ja experimentats amb la Intercommunal– i s’hi va llençar amb passió.
Per al següent pas recuperaria la companyia de François Tusques, per treballar diferents veus poètiques de l’Amèrica llatina. El resultat és l’esplèndid La piedra cansada (1992), que mostra tot el color i el dolor de la barreja forçada de cultures. A l’enregistrament que existeix de l’espectacle (no editat comercialment), els poemes de Vallejo, Nicolás Guillén, Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Octavio Paz i els textos maies, incas i asteques, traspuen de manera brillant tota la complexitat i el barroquisme heretat al continent. És bàsica la complicitat del pianista, de Danielle Dumàs al saxo soprano i de Denis Colin al clarinet baix, per aconseguir un pas més en la recerca de la identitat pròpia del cantant. La riquesa instrumental del treball es desborda en les abstraccions de “Altazor” (Huidobro), s’omple de ritmes negres a “Sudor y látigo” (Guillén) o a “Las piedras” (Vallejo) i també de preguntes a la interpretació del text inca “La tragedia de Atahualpa”. La gran diversitat i riquesa del treball augura l’atreviment total, el salt al buit que es confirmarà en els nous passos del cantant.

Així, en una progressió que ara sembla lògica, Carles Andreu es posaria a treballar amb els poemes futuristes de Papasseit per reblar el clau de la seva personalitat interpretativa. Els anys 1993 i 1994 rodava un repertori fascinant, ideal per a la seva dicció fraccionada i teatral, per als seus falsets, per al seu collage cabareter de melodies fugisseres i de piruetes vocals; i en va resultar un espectacle sorprenent en el qual convivien en harmonia l’arrel més popular i l’avantguarda. Una gira el va portar, l’any 1994, a fer diversos concerts per Catalunya (Molins de rei, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, Mataró, etc..) i vam tenir l’oportunitat de retrobar a casa el cantant de Sant Feliu. L’escassa perspectiva comercial va fer però que aquest treball, amb la música compartida de nou amb Tusques, Colin i Dumàs, més Didier Petit al violoncel, no sortís en disc fins l’any 2002 (Arc Voltaic, In Situ). Arc Voltaic veia però la llum a partir d’un enregistrament tardà, fet quan el grup ja treballava en d’altres projectes; per això és interessant sentir també les gravacions inèdites en directe a la Sorbona (1994) o a l’Espace Herault (1996), amb el grup immers de ple en la gira del repertori Papasseit.

Fruit d’aquestes peripècies cronològiques, al treball sobre Papasseit se li va avançar l’edició discogràfica de Les Paraules de Gaudí (1998, l’inimaginari), l’original tractament de Carles Andreu als pensaments de l’arquitecte, recollits per alguns dels seus col·laboradors després de la destrucció de l’arxiu de Gaudí l’any 1936, i editats en el llibre Antoni Gaudí, paraules i escrits, d’Isidre Puig Boada. Amb el pianista Roch Havet (“Llibre de la Naturalesa”, “L’arquitectura” i “Frases II i III) i de nou Denis Colin (“La Sagrada Família”), Danièle Dumas (“Frases I”), Didier Petit (“La bellesa i l’art”) i la recuperació d’Angelo da Silva (“Cançó”), Carles Andreu fa un pas més cap al cant abstracte, tot partint dels comentaris del mestre sobre l’arquitectura, la Mediterrània, el clasicisme, els orígens, etc… Tractat en forma de duets (amb l’excepció del trio Colin-Dumàs-Petit per a “La Sagrada Família”), el treball es podria emparentar més amb la música contemporània que amb el jazz o amb la música popular, i suposa un tour de force important per a la veu i la concepció musical del cantant. El resultat final mostra una gran austeritat, amb els recursos vocals sempre al servei de les paraules, i també una total sintonia amb els músics. El discurs narratiu introdueix en algunes peces com “L’arquitectura” o “L’escultura”, superposicions de veus recitatives en diferents idiomes, estètica que treballarà en l’espectacle Digui, digui senyor Gaudí i en d’altres treballs de creació junt amb Annie Andreu-Laroche, sota el nom de Théâtre de la Voix. Carles Andreu canta les paraules de Gaudí és la consolidació d’una manera de cantar única, que tindria continuïtat en futurs espectacles com ara l’actual treball sobre el poema “Tabacaria” de Fernando Pessoa.
En aquests anys, Carles Andreu recupera la seva relació amb Barcelona i hi comença a fer estades intermitents i intervencions puntuals en recitals de poesia que el porten, sobretot com a Théâtre de la Voix, a la trobada de poetes d’Agramunt, al local Abaixadors 10, a l’Artenbrut, a l’Espai Obert de l’Ateneu llibertari del Poble Sec, al Museu de Cera, a actuar per la Franja de Ponent, a contactar amb el Festival Bouesia, etc. És per això que un nou projecte neix amb la perspectiva de presentar-lo al Festival LEM 2010 i celebrem molt especialment la trobada amb músics del país, amb el Joan Saura, amb el Miquel Àngel Marín i amb l’Ignacio Lois. Amb ells, el cantant comença el treball de musicar l’extens poema “Tabacaria”, del portugués Fernando Pessoa, amb una gran implicació col·lectiva i menció especial per a Joan Saura, que és qui posa en solfa la melodia creada per Carles Andreu. Les circumstàncies posteriors han fet que aquest Cant divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc” de Fernando Pessoa, poeta plural portugués hagi esdevingut una mena de work in progress que a hores d’ara treballa encara l’adaptació al directe amb l’absència del Joan. Tabacaria es va presentar en una primera versió en el Festival Bouesia (La cava, juliol 2010) i en el Festival LEM (Barcelona, octubre 2010), amb sorpresa i bones crítiques.

Després vindrien la presentació del treball ja acabat en el Colegio de España (París, 2011), a l’Heliogàbal (Barcelona, 2012) i la més recent actuació, maig de 2013, en format de trio (Carles Andreu, veu; Miquel Àngel Marin, clarinet baix, i Ignacio Lois a la guitarra i teclat) a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Bellaterra. A hores d’ara hi ha una bona part del treball enregistrat sota la direcció de Joan Saura i ganes dels implicats d’acabar-lo, justament per retre també homenatge a qui es va avocar tan intensament en un dels darrers projectes en que va poder participar.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=W3V9ooXMQM0]

 

No s’acaben aquí les referències al treballs musicals i teatrals de Carles Andreu, la seva hiperactivitat (sigui en nom propi o com a Théâtre de la voix) ha donat altres fruits que farien interminable aquesta crònica. Així, Ay Carmela (2000), L’autre chien andalou (2001), Pronunciamiento, Poeticants (2003), el treball com a actor-cantant en el gran muntatge teatral en gira d’Antígona (Teatre Nacional de Toulouse, 2004),  l’Impromptu del Triton (2007), Autobiografia parlada i cantada, (amb F. Tusques al Festival Bouesia 2009, de La Cava), la participació a Musiciens avec Gaza (París, 2010), La Indignadura del Dragó-Conga (amb els Camps de Cinabri, Nau Ivanov 2012), No hi ha pas llengües petites (amb François Tusques i Helène Bas, París 2012), serien algunes activitats més d’entre les desplegades pel cantant en els darrers anys. Juntament amb els seus guions cinematogràfics, els treballs d’actor o els projectes literaris, formen un tot personal d’intensa implicació artística i social que va començar l’any 1962, fa més de 50 anys, amb un llunyà viatge a París.

Tanquem aquí aquesta retrospectiva en 4 capítols; el temps finalment ha retornat Carles Andreu a Barcelona i ara podrem seguir en directe i amb més coneixement de causa, els seus imprevisibles passos.

Text: Josep Bergadà