Arriben les primeres calors i apareixen els festivals de jazz. La revista Downbeat en cita quasi 140 –els més importants– repartits per tot el món: 65 són als EEUU, 16 al Canadà, 47 a Europa i 11 en llocs més o menys remots com ara Nepal, Brasil, Austràlia, etc…. Per poc que mirem el nostre entorn, veurem que no és un llistat exhaustiu; enfocant més d’aprop i segons el web http://jazzfests.net/ al llarg de l’any hi ha més de 400 festivals de jazz només al continent europeu i una bona part es celebren en temporada d’estiu.

El ranking assenyala clarament on el jazz ha fet més forat: del total anual europeu, 104 festivals són a França, 96 a Alemanya, 58 a Anglaterra, 42 a Holanda, 38 a Italià, 30 a Noruega, 29 a Suïssa, 23 a Finlàndia, 21 a Suècia i Espanya, i així progressivament fins arribar als 2 de Turquia o al Triumph of Jazz de Moscú, l’únic festival que, segons el citat web, se celebra a Rússia. Sigui com sigui, els bons aficionats faran bé d’estar alerta de les possibles coincidències amb les estades o recorreguts de vacances, i deixar-se temptar per la llarga i espectacular llista de músics que a l’estiu fan el seu particular agost. Els festivals, sobretot a través dels webs propis,  informen de la programació i ofereixen tota mena de facilitats per adquirir entrades, allotjaments, informació i promoció de la zona, etc…

Jazz Magazine núm 237, octubre 1975

El cert és que una part important de la difusió del jazz (i d’altres tipus de música) es fa a través de festivals, molts dels quals tenen una llarga tradició i un prestigi inqüestionable que atrau milers d’aficionats i obté un ressò que depassa l’àmbit estricte dels medis especialitzats. És innegable que la relació festival-estiu neix en la majoria de cassos lligada a la promoció turística d’una determinada ciutat o àrea geogràfica, però hi ha també altres motivacions, com les que busquen un objectiu social de difusió per a nous públics, amb el jazz com a bandera de participació i redistribució de la cultura, amb concerts al carrer, tallers i actes paral·lels, etc… Alguns dels festivals que a l’origen (sobretot en els anys 70 i amb l’Umbria Jazz, a Itàlia, com a exemple més clar) eren iniciatives entusiastes i socialitzadores dels governs municipals o regionals, s’han reconduït cap a objectius més pragmàtics i gestions més professionalitzades que, en alguns cassos ha significat la pèrdua de part de la seva singularitat.

Sembla que entre els festivals d’estiu europeus encara en actiu, el més veterà –des de 1948– és La Grande Parade du Jazz de Niça, a la Costa Blava francesa; impulsat originalment per Hugues Pannasié, un dels crítics francesos més coneguts, sobretot per la seva visió “integrista” del jazz més clàssic, el festival s’ha anat obrint amb els anys a propostes menys conservadores. Alguns dels més prestigiosos que encara mantenen programació serien el d’Antibes-Juan les Pins, a França (des de 1960); el de Montreux, a Suïssa (des de 1967); el de Moers a Alemanya (des de 1971); l’Umbria Jazz, a Itàlia (des de 1973); el de Wilisau, també a Suïssa (des de 1975) o el North Sea Festival de Rotterdamm, a Holanda, (des de 1976). A Espanya rivalitzen en anys, figures i projecció mediàtica el Jazzaldia de San Sebastian, que ja va per l’edició 47, o el de Vitoria Gasteiz que celebra aquest any la 35a edició.

No hi ha dubte que la programació d’aquests festivals fa frissar a qualsevol aficionat al jazz; representa un testimoni impagable de grups i músiques irrepetibles, d’estils i de modes successives i de com Europa ha gaudit sempre de la presència dels músics més creatius i coneguts. I aquesta reiterada presència està documentada en discos o filmacions de “capçalera”; tothom tindrà les seves preferències, però recordem molt especialment la veu del presentador del festival d’Antibes-Juan les Pins, André Francis, donant pas al grup de Miles Davis (Miles Davis Quintet in Europe, Embasy/CBS. 1963) i fent esment dels aleshores 17 anys de Tony Williams; o la del trio de Bill Evans, amb Marty Morel i Eddy Gomez al Festival de Montreux del 1970, editat per CTI; o també l’únic enregistrament en directe que existeix d’A love Supreme, de John Coltrane, de nou a Antibes-Juan les Pins l’any 1965, editat per Impulse (DeLuxe Edition, 2002) en una reedició ampliada del disc original en la que, de nou André Francis, demana comprensió als assistents que reclamen el retorn del músic a l’escenari, després de la intensa (però relativament curta) interpretació de la suite sencera. I podríem parlar d’altres excel·lents testimonis d’àudio i vídeo enregistrats també a Montreux, a Willisau, a Moers, al North Sea Festival, o a l’Umbria Jazz entre d’altres. La complicitat d’emissores de ràdio i cadenes de televisió, ha fet possible l’edició posterior d’aquests concerts per a gaudi de tots els qui no vam tenir la sort de ser-hi en directe.

Però la història continua més viva que mai i els festivals llancen els seus arguments musicals. Pel que fa a la programació, els grans promotors presenten arreu les seves figures i aquest any trobarem Sonny Rollins a Antibes, a Vitoria Gasteiz, i a Umbria Jazz; el mateix passa amb Esperanza Spaulding, Wayne Shorter, Chic Corea, Pat Metheny, Ahmad Jamal, Boby McFerrin, Joe Lovano/Dave Douglas, el popular Trombone Shorty i la revelació omnipresent: Ambrose Akinmusire… tots repeteixen abastament en festivals d’ambdós costats de l’Atlàntic. Hi ha també festivals que programen figures mainstream com ara Van Morrison, Madelyne Peyroux, Melody Gardot, Tony Bennet, Diana Krall o Nora Jones, que actuen de reclam per a públics majoritaris i fan més populars i rendibles els esdeveniments, tot i el seu relatiu interès en termes estrictament jazzístics. En certàmens més singulars –com l’exemple de Moers a Alemanya–, trobarem alguns músics històrics no tan habituals en els circuits (Carla Bley, Gunter Hampel, Roswel Rudd, Mc Coy Tyner); Umbria Jazz, a Itàlia, és l’únic a programar la Gil Evans Centennial Orquestra, que celebrarà enguany el centenari del naixement del recordat arranjador i pianista. També hi ha en ruta formacions dobles (Joshua Redman & Bad Plus o McCoy Tyner amb Ravi Coltrane), i en la majoria de festivals, la “lletra menuda” i fora d’horaris prime time, ens presenta de manera força més discreta –i per a qui sàpiga llegir entre línies– els músics locals i la progressiva consolidació de les figures del futur.

És evident que el prestigi dels músics americans va per davant entre la majoria de caps de cartell que ja hem citat, i entre els músics europeus destaquen les figures consagrades de Michel Portal, Eddy Louis, Richard Galliano, Philipp Catherine, Enrico Rava, Paolo Fresu, Michel Legrad, Tomasz Stanko, etc… amb una participació quasi testimonial del músics del nostre país, que es limita practicament a la presència d’Agustí Fernandez (amb Peter Evans) a Noruega, Raynald Colom o Giulia Valle Quintet a Jazz à Vienne (França), la Barcelona Jazz Orq. amb el cantant Kurt Elling a Marciac (França), Javier Colina amb el trio de Ramon Valle al North Sea Jazz (Holanda), Chano Domínguez a Suissa o Dorantes (amb Renaud-Garcia Fons) a Montreal, Canadà; un balanç força pobre per a les expectatives del nostre col·lectiu de músics i promotors.

Aprofitar la proximitat d’algun dels festivals pot significar un al·licient afegit a les vacances. Per a qui no es desplaci gaire lluny, publicacions com ara la revista Jaç detallen la informació més propera… Els més destacats de l’estiu a casa nostra? doncs la Mostra de Jazz de Tortosa (del 2 al 7 de juliol), el Vijazz a Vilafranca del Penedès (del 5 al 8 de juliol) o el Festival de Jazz d’Arenys de Mar (del 2o de juliol al 24 d’agost), a més dels músics més o menys relacionats amb el jazz, inclosos per exemple al Festival Cruilla de Cultures (6 i 7 de juliol i amb la presència d’un Dr. John en plena forma per exemple), o en els grans festivals d’estiu de la costa (George Benson, Tony Bennett o Madeleine Peyroux a Cap Roig) o en la programació, en aquests moments encara per determinar, del Grec 2012, a la ciutat de Barcelona, del Festival de la Portaferrada a Sant Feliu de Guixols o del festival de Cadaqués… per citarne alguns, i sense ànim de fer un llistat exhaustiu.