El diumenge 23 d’octubre François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics coŀlaboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista.

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de coŀlaboracions amb la cantant Colette Magny, el coŀlectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El coŀlectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Africa i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Cara i dors del 3r disc LP de la Intercommunal Dance Music Orquestra

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc…

D'esquerra a dreta: Adolf Winkler (darrera seu Kilikus), Tanguy Ledoré, Sam Ateba, Carles Andreu, Michel Marre i Jo Maka en un concert de l'Intercommunal dels primers anys 80.

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).
Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Carles Andreu i François Tusques en una imatge dels anys 90.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col·leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.
Topolitologie, el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.
La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts