Chico & Rita o l’amor apassionat a la Cuba dels 40 i 50 a ritme de jazz
Chico i Rita, més que una pel·lícula, és un cant d’amor al latin jazz. O al jazz sense etiquetes. Una pel·lícula doncs, més recomanada per als amants del gènere musical (que trobaran infinitat de referències al gènere representades per figures que van desfilant per la pantalla com Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Tito Puente…) que per als amants del setè art, que potser també destacaran que el film compta amb un guió un pèl simple, un ritme irregular, i uns diàlegs als que li falten emoció (especialment en aquells moments íntims i romàntics que més ho requereixen). La pel·lícula explica la història de dos enamorats, Chico i Rita, que viuen una apassionada història d’amor que comença a la Cuba de la dècada dels quaranta, continua al Nova York dels següents anys i acaba a l’actualitat amb el retrobament d’una parella que veu com el seu destí els uneix i els separa al llarg de la seva vida, com li passa als personatges dels boleros que sovint s’escolten durant la projecció. I el film, a l’igual que molts boleros, peca d’aquella emoció fàcil, però sincera. Ingènua, però sensible. No hem d’oblidar que tot i ser una pel·lícula d’animació, aquesta és una història adulta, plena de sentiments i desenganys.
Haig de confessar que una de les alma mater de la pel·lícula, Fernando Trueba, no és sant de la meva devoció. Recordo amb més estima la seva etapa pre-Òscar per Belle Epoque que tota la seva trajectòria posterior, ja més plena de pel·lícules d’un director que no va saber deixar de banda el seu ego. En canvi, en aquesta pel·lícula sorprèn per oferir-nos el seu millor treball en anys, potser perquè es nota que el seu amor pel latin jazz i Cuba facin que expliqui una història (amb totes les seves mancances) des del cor i no des de la seva pedanteria tant habitual en els darrers temps. L’altra pilar de la pel·lícula, l’il·lustrador Javier Mariscal, aporta la seva visió personal i única a una animació que no necessita de grans ordinadors ni animacions tridimensionals per deixar a l’espectador amb la boca oberta. Fruit d’aquesta combinació d’animació original i història íntima i sincera, el film va ser rebut molt bé per la crítica, sent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació i fins i tot arribant a ser finalista als premis Òscar de Hollywood en la mateixa categoria.
Però si per alguna cosa destaca aquest film és per tractar-se d’un sincer tribut a la figura (tant reconeguda en els darrers anys, sobretot des del supervendes Lágrimas Negras) de Bebo Valdés, a qui està dedicada la pel·lícula. El personatge de Chico Valdés sembla una biografia (part real, part inventada) del que hauria estat un jove Bebo, i la seva implicació en el film no només engloba la composició de la banda sonora (tota una delícia per als amants del latin jazz); si no també les interpretacions al piano del personatge principal. No cal esperar als crèdits finals de la pel·lícula per reconèixer la música i la interpretació del gran pianista cubà al llarg de tot el film.
Recomanar, doncs, Chico & Rita per a tots els amants del jazz i del latin jazz, que trobaran aquí una pel·lícula ideal per a neòfits del gènere. El per què aquesta classe de films passen desapercebuts entre el gran públic (com un altre estrany musical dels vuitanta, Zoot Suit, de Luis Valdez, que mai ha estat estrenada ni editada al nostre país) és una gran incògnita, perquè ens trobem davant d’una història emotiva a la que potser li falta un guió més rodó i uns diàlegs més intensos per ser una obra mestra, però que no deixa de ser un homenatge sincer i emotiu a una música que s’escoltava ahir, s’escolta avui i se seguirà escoltant demà. Pasarán más de mil años…
Aítor Menta
Tags: bebo valdés, chico & rita, contrabaix, latin jazz, mariscal, trueba
Trackback from your site.