Viatge a la profunditat dels astres
Joan Chamorro All Stars. “Jazz class sessions”
Joan Chamorro, saxos baríton i tenor. Ricard Gili, trompeta. Andrea Motis, saxos i veu. Ignasi Terraza, piano. Artur Regada, contrabaix. Esteve Pi, bateria
Jamboree. Dimecres 11 de desembre 2011
Hi ha combinacions que no s’haurien de fer. No sembla pas prudent que un faci una sessió de ioga, amb practica de relaxació i meditació incloses i, en acabar, es deixi caure rambla avall i s’entafori a les profunditats de l’emotiva jazzcava que és el Jamboree. No seria més sensat recollir-se a casa i sentir la pròpia humanitat en el càlid capvespre des del sofà de casa?
Però el programa que es presenta avui mereix, certament, aquest acte que bé podria ser qualificat d’imprudent, forassenyat i irresponsable. La primera confirmació d’haver obrat convenientment es dóna quan, tot i arribar amb l’anticipació habitual a la plaça Reial, el primer que hi destaca és el gran nombre d’afeccionats que fan cua davant la sala. M’asseguro amb la parella que tinc al davant si hi són per al concert d’avui i me’n canten les excel·lències. La dona que pocs minuts després s’afegeix a la llarga cua es lamenta de no haver arribat més d’hora i s’angunieja davant la possibilitat de no aconseguir entrada: ha fet dues hores de tren per venir i l’esperen dues més de tornada. I tot per aquest concert!
La sala fa el ple, l’expectació és màxima. I jo que he arribat amb els muscles relaxats, la ment aquietada i la permeabilitat màxima, em sento atrapat, immediatament i sense defensa possible, per un bosc ordenat i suggerent de textures sonores: aquí les robustes i càlides branques d’un baríton, allà el lament d’una sordina; enmig uns joncs gràcils que ara són veu, ara trompeta, ara saxofon. I de fons aquella remor profunda, amable, inabastable, que ho embolcalla tot i dóna sentit a tot: el ritme encomanadís i alegre del contrabaix, l’arravatament d’una bateria, l’alegra serenor d’un piano… Les notes vaguegen lliures, harmòniques, embolcallen a tothom i ens basteixen la cara amb una pàtina de felicitat. Conscients de la màgia del moment, ens fem mirades de complicitat. Em trobo immers en un bosc profund del qual no voldria sortir-ne.
Abans de recuperar el to muscular faig una inspiració profunda i provo de moure totes les articulacions. Arribo a casa completament baldat i mentre sento la pròpia humanitat en la càlida nit –des del sofà, ara si-, em pregunto si realment he assistit a un concert o, entre asana i asana, he fet un llarg viatge a la profunditat dels astres.
JVB, desembre 2011