La pianista japonesa Eri Yamamoto serà el proper diumenge 25 de març a La Traska Truska de Molins de Rei. Ve precedida d’un més que notable currículum i suficients elogis de la premsa i dels companys de professió als Estats Units com per augurar una prometedora tarda de jazz.

Nascuda a Osaka, va estudiar música clàssica des dels 3 anys i als 8 ja feia composicions. Mentre feia secundària i després a la universitat, seguia estudiant cant, viola i composició. Diu la biografia del seu web (http://www.eriyamamoto.com/) que en un viatge a Nova York, l’any 1995, va escoltar Tommy Flanagan i va veure clarament que havia de viure en aquella ciutat i que el jazz seria la seva música.

I els seus desitjos es van anar complint; va estudiar a la ciutat dels rascacels amb excel·lents professors –com ara Junior Mance i Reggie Workman– mentre ja feia alguns concerts. L’any 1999 tocava regularment en un club del East Village, un lloc molt popular entre els musics, on va fer amistat amb el pianista Mathew Shipp.

Va treure el primer disc l’any 2001 i In Each Day, Something good, del 2010, és la seva sisena i de moment darrera referència. Entre les col·laboracions podem destacar la participació en dos treballs recents del contrabaixista William Parker (anys 2005 i 2007), un disc propi de duets amb 4 músics (Duologue, 2008) i un duet de piano amb Yves Laveille (2010). L’any 2009 posava banda sonora al film mut I was born, but… (1932) del gran cineasta japonès Yasujiro Ozu, mereixent per aquest treball un premi al Festival de Munich. Han estat doncs uns anys de notable activitat al costat de músics reconeguts com ara Hamid Drake, el mateix William Parker, Ron McClure, Butch Morris o Ben Street –a qui l’any passat vam tenir a la Traska acompanyant Jordi Rossi– a més del seu trio habitual, format per David Ambrosio al contrabaix i Ikuo Takeuchi a la bateria. Un temps rècord per a una progressió espectacular, perfectament representada en la seva discografia i en els seus directes.

Elogis com els d’Herbie Hancock “…jo no sé com algú pot arribar a aquest nivell en un període tan curt de temps (…) ja ha trobat la seva pròpia veu i això és només el principi”, o comentaris com “Té el toc de Matthew Shipp, el seu mentor en el jazz, i el seu estil es caracteritza per tenir l’economia de Hank Jones i l’atac percussiu de Tommy Flanagan“ (Mark Corroto, AllAboutJazz.com) li auguren un gran futur. Eri Yamamoto ja no és una promesa del jazz, sinó que forma part del seu present més ric. Destaca en ella el coneixement de la tradició i una innata capacitat per a la melodia; les seves composicions mostren personalitat pròpia i un estil rítmic, fresc i modern que li permet també versionar de manera creativa coneguts estàndards.

En els darrers anys ha visitat Europa en diverses ocasions; el 2008 va participar en el Festival de Jazz de Terrassa recollint crítiques positives malgrat l’escàs interès que sovint desperten les figures emergents de països llunyans. Com en aquella anterior ocasió, Eri Yamamoto viatja de nou a Europa sense el seu trio habitual i això pot suposar un condicionant a l’hora de valorar el treball de la pianista. Val a dir però que els acompanyants que seran amb ella en aquest Spain Tour 2012 tenen tota la nostra confiança: el contrabaixista Masa Kamaguchi, també japonès però establert de fa anys a Barcelona i el badaloní David Xirgu, un dels millors bateries del nostre país. Ambdós formen part –entre d’altres projectes– del trio de Lluís Vidal i constitueixen una secció de ritme amb una gran complicitat i moltes hores de treball a l’esquena. Són, sens dubte, els acompanyants ideals per a una de les pianistes amb més projecció del jazz actual, i l’ambient respectuós i proper de La Traska ens ajudarà a descobrir el perquè de tants elogis.