ELS RISCOS DEL DIRECTE

10 anys donen per a moltes històries i, si bé el balanç és molt positiu en tots el sentits, hi ha també petites anècdotes que ara podem recordar amb humor, però que en el seu moment en van portar de cap. Algunes van arribar a transcendir als assistents però d’altres es van quedar tant sols en nervis i corredisses prèvies a l’escenari; recordar-les ara no deixa de ser un exercici de normalitat i sobretot d’agraïment al públic i als músics; gràcies a la seva comprensió no han passat de ser simples i molt esporàdiques anècdotes.

Ara que tindrem de nou al Chano per celebrar aquests 10 anys, penso per un moment amb el fred que feia el dia de la presentació del pianista, l’any 2005, en un dels primers concerts del cicle a la vila. Un altre piano, en aquest cas un teclat, va ser motiu de demora en un concert d’excel·lent record i que casualment també haurem repetit aquests desembre.

L’Alex TNT (ara Alex Zayas) va actuar a la Traska l’any 2008 i es va portar dels Estats Units un teclista a qui havien de deixar l’instrument per al concert. El retard en l’arribada de l’aparell va motivar nervis en l’organització, però no va restar ni un bri de força a l’exhibició del guitarrista i del seu grup.

I si parlem de guitarres, potser alguns recordareu també un molest i reiteratiu acoblament en l’ampli de l’instrument de Ramon Godes, excel·lent músic de rellevant carrera en el pop del país, a més de ser una persona propera i entranyable. Va ser en el concert de Xavier Baró, també l’any 2008, i en el qual algun malentès absurd va refredar els ànims a l’escenari; estic segur que aquesta percepció no es va traslladar al públic, perquè el cantautor de Lleida ens va oferir un dels millors concerts del cicle a Molins de Rei. L’any 2009, amb la primera actuació de la Big Mama a Molins de Rei, va aparèixer una gotera just a sobre l’escenari de La Traska; l’Iñaki va sol·lucionar el problema amb una “cubitera”, amb ampolla de cava inclosa, que va servir per celebrar l’aniversari de la cantant que era just aquell dia. I perquè no, també podem citar les evolucions d’una mosca que rondava l’escenari en el concert del pianista François Tusques i del bateria Noel McGhie l’any 2011. La improvisada actuació del bateria al caçar-la amb les baquetes -en un àgil i rapidíssim moviment- va suposar un punt d’humor que en cap cas va desentonar amb el rigor de la interpretació dels admirats músics francesos.

I parlant de rigor i concentració hem de comentar l’accidentat concert d’en Toti Soler l’any 2012. L’única vegada que La Traska s’ha quedat momentàniament a les fosques per un problema amb el subministrament elèctric, va ser en un dels concerts més esperats i que més captivat tenia al públic. La caiguda de la corrent va desconfigurar la sonorització de la taula i els músics van haver de continuar el concert totalment desendollats i amb el públic posant una atenció extrema. Gràcies a l’excel·lent predisposició i bonhomia d’en Toti, del Miquel Àngel Cordero i del Luis Cartes, la majoria d’assistents van sortir valorant positivament la forçada experiència unplugged.

Després d’una tarda d’incertesa, el conegut percussionista de Guinea Conakri Koungbana Conde no va arribar, per problemes de vols i visats, al concert de la Fira de la Candelera que teníem a La Peni l’any 2012. Els músics que l’havien d’acompanyar, el grup Wologuondy, es van oferir per fer igualment el concert i vam tornar l’import de l’entrada als qui així ho van preferir.

I si la proximitat i les dimensions reduïdes de La Traska ens han permès sortir airosos d’algunes involuntàries experiències i viure la música d’una manera tan privilegiada, la proximitat ha estat també motiu d’anècdotes i d’algun ensurt. Anècdotes simpàtiques com la sorpresa del gran bateria Horacio el Negro (any 2006) en veure les mides de l’escenari i entendre que hauria de desestimar gran part del seu espectacular set instrumental; i ensurts com la desafortunada topada en plena actuació entre Miriam Barahona i Xavi Manau, cantant i trombonista respectivament de la Vella Dixieland, que va deixar dolorida la boca del segon per una bona estona.

Si hem tret aquestes enècdotes, que per sort no han distret l’excel·lent record dels respectius concerts, és també per agrair una vegada més la complicitat de tots els músics i del públic que han passat per ContraBaix a Molins de Rei. Menció especial per al tècnic, el Ricard Alegre, i per als responsables del Foment i de la Peni i, sobretot, la gent de la Traska: l’Iñaki, la Silvia, el Raigol, el Rolando, l’Abdoulaye, el Dimitri…en fi, tot el personal de la casa que han estat sempre atents per complaure i minimitzar petits contratemps, com els que us acabem d’explicar i que enriqueixen també la història d’aquests 10 anys.