Fer un duet amb components suposadament tan allunyats, si més no en el temps, no deu ser fàcil. Diuen però que els pols oposats s’atrauen, i l’espectacle “Populina” és un exemple de la veracitat de les lleis de la física. El dissabte 21 de gener, a l’Atrium de Viladecans, Manel Camp i Llibert Fortuny van generar suficient càrrega magnètica per mantenir en suspens i en estat beatífic als 150 espectadors de la sala petita…i tot de manera aparentment fàcil.

I és que per als esperits inquiets, la distància i el repte no són més que estímuls per a compartir i arriscar; en aquest sentit les mútues diferències retroalimenten un duet que sap complementar-se i renéixer amb les diferències d’edat, de formació, d’interessos i de personalitat: el Llibert es mostra madur i amb una gran profunditat en els detalls i el Manel es deixa enjogassar per la incertesa de l’aventura. Lluny del “duet fantàstic” de Batman (1), que el cinema ambienta en les gòtiques tenebres de Gotham City, el nostre duet es recrea en la llum, en la sensibilitat i en la força d’un patrimoni musical que s’han fet seu, en un espectacle que els aficionats no haurien de deixar passar.

Potser el nom de “Populina” –que sembla anunciar un repertori previsible i un intent més de recrear-se en llocs comuns– no fa justícia a l’essència de l’espectacle, que en tot moment és obert i profund i basa la seva creativitat en l’entesa i l’aproximació fecunda de dos grans músics. Sigui com sigui, és indubtable que la proposta atrau un públic ben divers que ràpidament entén que no es troba davant d’un calc rutinari de tonades recurrents, que els músics no es conformen en rellepar la dolçor del patrimoni sentimental del país, sinó que l’usen per a rellançar un nou paisatge. La reinterpretació de les melodies, que juga de tu a tu amb les originals, són el preludi de corredisses i paranys còmplices, de portes obertes a la tradició i a l’avantguarda, de cites, d’estimulants cavalcades al límit i de misterioses vistes que sempre mostren la saviesa i el bon gust. El noi de la mare o Paraules d’amor, entre d’altres clàssics –i no tots van ser casolans– apropen encara més un públic ja rendit des del primer moment. El Llibert brilla amb el seu control del so en les balades, en l’atac i en l’exposició dels temes i en l’ús de la remor de l’aire per a crear densitat emocional i tensió; també s’esplaia en la potència i la força en moments d’intensitat. El Manel hi aporta tot el seu immens bagatge i la tasca múltiple d’omplir els buits que hauria de deixar una formació tant curta; la seva mà esquerra proposa detalls rítmics de manera incansable mentre la dreta sorprèn sense treva amb dibuixos d’una fantàstica proximitat. Si em permeteu, no puc estar-me de dir que em va semblar anecdòtic l’ús de les bases gravades i de sons electrònics en una de les peces i que potser fins i tot trencava l’alta tensió del concert, però és evident que va connectar amb el públic i que mai és mal moment per a superar barreres i per a actualitzar conceptes.

Els músics van brodar el concert; seus eren l’alè i la voluntat del públic en els 90 minuts que van ser a l’escenari i que es van perllongar en el col·loqui posterior. Una iniciativa interessant que, acompanyada d’una copa de cava, va apropar encara més les intencions dels músics als nombrosos assistents. Va ser una trobada “familiar” per a trencar mites: no és cert que als músics no els agradi parlar fora l’escenari (al menys no en el cas del Llibert i del Manel), ni és exacte la dita que, entre músics de jazz, assajar és de covards. Com ells mateixos van explicar esplèndidament, busquen fer-ho fàcil a partir de la sinergia i de complementar la pròpia diversitat, a partir del treball i de l’esforç i de mantenir la mirada atenta al temps que viuen i a les oportunitats que els ofereix.

Vist i sentit el concert, nota alta per als músics i felicitacions a l’Atrium i a ContraBaix per programar-lo.

Josep Bergadà

(1) Traducció al català del Dynamic duo (Batman i Robin, el “noi meravelles”), de la sèrie de televisió Batman.