Il Gran Teatro Amaro és un grup de clara vocació transeuropea. Format inicialment a Alemanya a finals dels anys 80, fa 22 anys que es passeja per les rutes del vell continent i es mou creativament entre el llegat cultural dels diferents països i les circumstàncies comunes que han donat a Europa aquest caràcter tan particular. La música del grup ens porta la veu dels poetes crítics, les tonades cultes i populars que bressolen al seus habitants, els maleïts silencis de les guerres, el rebuig que sovint ens separa i també el tuf de les melodies nostàlgiques que traspassen fronteres i sembla que ens fan germans.

Il Gran Teatro Amaro al Hot Club d’Igualada, 2011.

Els 4 membres originals del grup venien de França, d’Holanda, d’Italia i del mateix país amfitrió, Alemanya. François Règis Cambuzat i Roberta Posamai eren la representació més mediterrània i partien d’una experiència after-punk anomenada The Kim Squad; Robert Van der Tol i Stefan Lienenkamper (posteriorment substituït per Frank van Berkel) representaven en el puzzle l’esperit de l’Europa del centre. Les composicions col·lectives o les múltiples combinacions creatives entre els diferents membres omplien el contingut dels dos primers discos. Tant Port-Famine (Recommanded Records, 1991) com Hôtel Brennessel (Recommanded Records, 1993) deixaven clara l’orientació del grup que, en les encertades paraules del “Capitan Lillo” al seu blog (http://capitanlillo.blogspot.com) “…és un grup d’una altra època, el somni d’una Europa idealitzada, culta, bohèmia, nostàlgica i avantguardista. Com si es tractés d’una barreja de la Penguin Cafe Orchestra amb Kurt Weill, Nick Cave i Pascal Comelade, el Gran Teatro Amaro ofereix la possibilitat d’evocar una Europa possible només en la imaginació. Una delicada meravella”.

El tercer disc, Piazza Orphelins (Recommanded Records, 1995), va ser editat a casa nostra pel segell de Barcelona G3G Records; el grup va fer arrels al nostre país i hi gira amb una certa regularitat. En aquell treball s’incorporaven aromes de l’altra riba de la Mediterrània i s’intuïa una més gran voluntat de comunicació, paral·lela segurament a la maduresa adquirida pel grup. També es mostrava de manera nítida la suma de les tres personalitats bàsiques del Gran Teatro Amaro: el caràcter combatiu i la intensitat dramàtica de la veu de François Regis Cambuzat (que posteriorment va abandonar el grup per posar en marxa el seu projecte l’Enfance Rouge); el carisma personal, la veu i l’acordió de profundes arrels populars de Roberta Possamai i, finalment, l’estil íntim i expressiu de Robert van Der Tol, clarament inspirat en la tradició de la cançó belga i francesa.

Si Piazza Orphelins feia un punt més assequible i extravertit el clima dens dels orígens, el següent, La vie en rouge (G3G Records, 2002), aprofundeix encara més en aquesta línia, tot i el caràcter frapant del poema de Boris Vian que li dóna nom. S’accentua un cert sentit “visual” que facilita la proximitat i la comunicació amb el públic i Il Gran Teatro Amaro es va guanyant als escenaris l’estatus de banda de culte. Roberta Posamai deixa també el grup i el projecte segueix al voltant de Robert van Der Tol amb un nombre canviant de músics, bàsicament holandesos, i el català Gat (una de les 3 G’s de G3G Records i amb llarga trajectòria en l’underground barceloní) que ja havia col·laborat en el darrer disc i en les gires posteriors. Il Gran Teatro Amaro segueix l’herència del moviment musical de compromís social dels anys 80 i 90 (conegut amb el nom de Rock in Opossition) per cantar les glòries i les vergonyes d’una Europa que no està pas en els seus millors moments; potser per això i per no perdre el sentit de l’humor, la gira d’aquest 2012 porta per nom “Gira Amarga”. En temps de grans muntatges escènics, Il Gran Teatro Amaro reivindica l’esperit de la caravana d’artistes, del cabaret bohemi que enamora en les distàncies curtes. La nova formació cuida especialment el format acústic en una xarxa de locals petits i mitjans, i recorre el territori amb èxit i molt bones crítiques. Si els temes més coneguts dels seus primers discos eren declaracions com “Preghiera d’Occidente” (una dramàtica “oració” amb la delicada veu de Roberta), l’ambient sòrdit de “Parco degli Aranci”,  o cançons com “Hótel Brennesel” i les seves tornades “Pas de riches dans le quartier, et pas de quartier pour les riches”, els nous himnes de la banda aporten tocs d’humor i frescura; així les més recents “Go Go”, “Ramsj”, “A strange machine”, “Je n’aime que moi” o “We don’t want to be sad”, faciliten la complicitat amb el públic sense que es perdi el contingut ni en el repertori hi faltin “càrregues de profunditat” com “La vie en rouge”.

Il Gran Teatro Amaro a La Casa Calba. Foto Santi Tormos

El Gran Teatro Amaro s’ha de viure i escoltar amb atenció, el seu missatge i l’arsenal d’instruments que els músics s’intercanvien a l’escenari s’adiuen perfectament amb la volguda proximitat, la sinèrgia i l’atenció que es viu a la Traska Truska. Després de 22 anys de coherència i d’un lapsus de 10 anys des del seu darrer treball enregistrat, presenten ara un nou disc per a seguir qüestionant i vivint l’Europa i el món que ens envolta.

T’agradarà haber-hi estat… serà un concert entranyable, de complicitat i sensibilitats compartides; com la banda sonora d’un món proper que integra les diversitats que conviuen en el vell continent.

Josep Bergadà