Si un per nostàlgia, per que mai es va decidir a desprendre d’ell o, potser, per tenir un bon nombre de vinils dels que té cura com un tresor, ha conservat el seu vell giradiscs, ara pot treure bon profit de la seva possessió. Si de tant en tant es fa una volta pel carrer Tallers i els seus voltants o s’anima a anar a una fira del disc de vinil, es donarà compte de les impagables possibilitats de delit i gaudiment que li pot proporcionar el seu vell reproductor. Donant una volta per aquestes disqueríes un pot trobar per 2 – 3 euros, i nous o gairebé nous els discs de les velles col·leccions de “La historia de música Rock” o “Los grandes del Jazz” que, si bé no aporten en general res nou, no em negaran que són més atractives que les edicions barates dels CD que tot just contenen informació i venen amb les caixes mig trencades.

També es poden encara trobar discs nous amb el tall a la funda que indica que al seu moment van ser retirats de la distribució i venuts com a saldos. Òbviament, la majoria a un no li interessen però no és difícil trobar algun que cridi l’atenció.

Després l’entusiasme que li va entrant quan apartat 4 o 5 discos a 2 euros, el porta a la secció de les reedicions en vinil i aquí és la perdició: aquells discs psicodèlics de les costes americanes, els “folkies” anglesos, els simfònic-progressius més rars, o les joies del jazz-rock de principis dels `70, belles reedicions en vinils de180 grams(mai havia prestat atenció al pes dels meus vells vinils, però es veu que es un factor de pes), discs que en el millor dels casos coneixia per referències en els llibres d’edició anglesa comprats fa anys, abans que Internet aparegués pel mig i tot – informació i música – fora gratis i accessible.

És clar que el preu ja no és el mateix, entre18 i 22euros i un es refreda, però després pensa en el bé que sonarà en l’equip de casa i si es fa la mitjana amb els de 2 euros surt a compte, no?

El cas és que hi ha una impressionant disponibilitat de reedicions de música en vinil, segells com els catalans “Guerssen Records” i “Wha Wha”, el rus “Lilith Records” o l’americà “Ryko analogue” per citar alguns, disposen d’amplis catàlegs de rareses a les quals cal acostar-se amb prudència i escollir bé segons el gust de cada un, però que al capdavall quedaran ben bonics donant un toc de distinció sobre d’un moble de l’Ikea.
I si no es disposa de tocadiscs no hi ha problema, a les botigues especialitzades de sempre dela plaça Universitat i Pelai tenen uns bonics giradiscos totalment rejovenits i que estan disposats a demostrar que el so del microsolc segueix sent insuperable i que això serveixi, a més, per reeducar les nostres orelles que ja s’havien acostumat primer al CD i després al mp3 d’auriculars, l’abús del qual ens portarà indefectiblement a l’audifon…

Manel Saumell