Aprofitant l’aparició del molt recomanable llibre d’Ashley Kahn El sello que Coltrane impulsó. Impulse Records: la historia (Global Rhythm Press, 2006), farem un repàs de la importància que han tingut les discogràfiques especialitzades en l’evolució i difusió del jazz modern. La filosofia de ContraBaix, pel que fa a les seves produccions discogràfiques, té molts punts en comú amb la lluita, i consolidació, pel jazz “de marca” que es va viure a partir dels anys 50 del segle passat. Com en la majoria de segells de què parlarem, també a ContraBaix tot neix de la passió per la música, per l’aposta en els nous projectes, per crear nou públic i per consolidar unes relacions de respecte personal, creatiu i econòmic amb els músics.

La gran popularitat que el jazz va assolir a l’era del swing (1930-1940), traspassant clarament el que havia estat la barrera racial, li va donar també una presència important en el mercat discogràfic, potser minoritària en comparació amb el mercat de la música popular, però amb un públic consolidat i creixent. Les grans discogràfiques nacionals, parlem dels Estats Units, van crear departaments i submarques per al jazz o van absorbir petits segells locals amb l’objectiu de fer-se un lloc predominant en el mercat.

La consolidació del format LP per a un públic adult i amb un cert poder adquisitiu (lluny ja de les plaques de 78 rpm o dels aleshores nous formats single i EP per a adolescents) donava confiança de negoci a les discogràfiques i noves possibilitats als músics, que tenien menys restriccions per al desenvolupament de les peces i un temps total més generós per exposar la seva música.

Els petits segells independents van aportar un funcionament més àgil i arriscat que va permetre l’entrada de nous músics joves i la convivència de tots plegats va donar ales a una música que començava a aixecar passions. Les tècniques d’enregistrament evolucionaven amb gran rapidesa i la presentació del producte es va fer més sofisticada buscant la diferenciació i la voluntat de reflectir en les carpetes el que tan acuradament guardaven a l’interior. Tot plegat va crear unes dinàmiques comercials i creatives pròpies que van situar el jazz, a partir dels anys 50, com una de les músiques més influents i creatives a escala mundial.

En aquest context la figura del director del segell o del productor va anar adquirint un paper definitiu en el criteri final d’edició. Les grans discogràfiques tenien mitjans i una gran implantació en el mercat, però funcionaven d’una manera més rutinària i necessitaven grans vendes que justifiquessin la inversió en un músic. Per als segells independents, l’especialització, una major flexibilitat i la vocació d’arriscar eren imprescindibles per fer-se un lloc. La coherència en l’edició va donar un nou valor afegit a aquests segells que avui considerem clàssics i que partien de la gran afició al jazz dels seus directius i productors.

La situació del mapa de discogràfiques en aquells anys no es correspon ni de bon tros amb l’actual; alguns segells petits van tenir una vida intensa però curta i avui dia el seu catàleg és en mans de discogràfiques (petites o grans) que els reediten amb cura i respecte. D’altres, amb menys sort, han passat per mans desaprensives i seguir-ne el rastre entre edicions mig pirates o mancades de rigor i d’informació esdevé quasi un treball d’arqueologia musical. Tot i que la tendència del mercat actual ens ha portat a l’acumulació de discogràfiques en mans de 3 o 4 grans empreses mundials, les edicions anteriors, fetes per part de distribuïdors “locals”, no ha respectat en moltes ocasions ni la integritat musical dels productes ni la seva presentació original. L’interès musical, però, segueix essent inqüestionable.

Potser podríem parlar de Dial o Savoy, en els anys 40, com a segells petits amb personalitat, però és en els anys 50 que es consoliden marques “clàssiques” ineludibles a l’hora d’analitzar el camí que ha seguit el jazz des d’aleshores. En la transició entre el final del swing i l’arribada del bebop trobem un personatge clau com és Norman Granz. Ja sigui com a mànager personal de músics o a través dels seus espectacles d’estrelles Jazz At The Philharmonic o les seves edicions als segells Clef, Verve o Pablo, Granz obre camí a tota una generació de solistes sortits de les grans orquestres swing com ara Ella Fitzgerald, Duke Ellington, Louis Armstrong, Count Basie, Benny Carter, Oscar Peterson, Stan Getz, Art Tatum, Lester Young, Coleman Hawkins, Illinois Jacquet etc., que es consolidaran com les grans estrelles clàssiques del jazz a les quals portarà de gira per tot el món, en una difusió sense precedents fins aleshores. Norman Granz ha estat un dels més grans mànagers i executius discogràfics de l’època clàssica que va saber nedar entre el swing i el bebop i fins a enregistrar també en directe el Coltrane dels primers 60 (www.vervemusicgroup.com).

L’explosió, tant musical com social del bebop va crear una gran expectació seguida de l’anomenat hardbop, ja als anys 50 i 60. Discogràfiques aleshores independents com Mercury, Riverside, Atlantic, Verve, América, Prestige o Blue Note van donar en aquests anys l’oportunitat a músics com M. Davis, J. Coltrane, C. Brown, A. Blakey, C. Adderley, S. Rollins, etc., amb uns criteris de selecció i edició coherents que els van permetre consolidar musicalment les seves carreres. Contractes raonables, relacions de respecte i amistat entre músics i productors, direcció musical clara, entorn de músics afins en col•laboració constant, planificació en la venda i edició i criteris gràfics definits en la presentació dels discs són algunes de les característiques que aquests segells van aportar al món del jazz. Blue Note n’és un dels primers exponents clars.

Blue Note neix l’any 1939 amb un disc de piano boogie d’Albert Ammons. Els seus fundadors són Alfred Lion i Francis Wolff, alemanys emigrats als Estats Units amb una gran passió pel jazz. És un segell encara en actiu avui dia i amb un recorregut que va des del més clàssic fins a l’avantguarda i que deu el seu prestigi, sobretot, a les edicions de finals dels 50-60, anys en què la majoria de llegendes del jazz van enregistrar-hi.

És cabdal en aquesta història la figura de Rudy Van Gelder, un dels grans enginyers de so del jazz; freelance per a diferents discogràfiques, entre els seus “trucs d’estudi” destaquen més els que potencien la gravació “en directe”, amb els músics junts, a la vista, amb llums d’ambient amortides, sense panells separadors ni regravacions, tot per aconseguir a l’estudi el caliu més propici per fer prevaler la música per damunt de la tècnica d’enregistrament. El resultat és fresc i potent, amb peces elaborades i solos que recullen l’allau d’innovacions que el jazz recicla de la seva pròpia història i de les músiques que l’envolten.

La imatge clàssica dels àlbums Blue Note, amb fotografies de Francis Wolff i grafisme de Reid Miles, ha estat també cabdal en la permanència del segell en la memòria col•lectiva del jazz. Ja siguin els impactants retrats en blanc i negre de Monk, Rollins, Dexter Gordon o Art Blakey, imatges oníriques com les de l’Undercurrent de Bill Evans o el Maiden Voyage d’Herbie Hancock o també els increïbles jocs tipogràfics per a J. J. Johnson, F. Hubbard, J. McLean o Petrucciani, el fet és que Blue Note representa, per música i intenció, una bona part del jazz modern.

Alguns dels seus àlbums per a la història són els clàssics Out of lunch d’Eric Dolphy, Newk’s time de Sonny Rollins, Genius of modern music 1&2 de Thelonius Monk, Speak no evil de Wayne Shorter o els Live at the Golden Circle 1&2 d’Ornette Coleman i Conquistador de Cecil Taylor, ja en plena avantguarda (www.bluenote.com). L’inici dels anys 60 marca simbòlicament una frontera, el tret de sortida per al que es coneixerà com a New Thing, un moment decisiu en el qual músics que mantenen un peu en la tradició fan el pas cap a l’abstracció i descobreixen les noves possibilitats rítmiques i melòdiques que provenen tant de la tradició africana com de l’espiritualitat oriental o també de la música contemporània europea. Un pas arriscat però coherent amb una època d’inquietud social i cultural.

Blue Note farà alguns intents en aquest nou territori, però com altres segells, es quedarà a les portes i passarà el testimoni a altres discogràfiques més compromeses amb els nous temps.

Un dels segells representatiu també d’aquest moment de canvi, que tindrà un recorregut curt però serà un clar exponent de l’avenç fins a les portes de la nova música, és la discogràfica Candid Records. Creada l’any 1960 com a projecte personal d’Archie Bleyer, un antic executiu de Cadence Records que va contactar amb el conegut crític de jazz Nat Hentoff per enregistrar alguns dels músics joves que destacaven aleshores a Nova York.

Candid va editar un catàleg divers, amb clàssics del blues i el swing com Otis Span, Coleman Hawkins o Clark Terry, al costat de sorprenents discs de Cecil Taylor, Charly Mingus, Max Roach, Steve Lacy, Richard Williams o Carl Massey, tots ells orientats cap a una música més lliure i compromesa amb el moment. Una imatge austera i racional, de tipografies contundents i fotos desafiadores acompanyen l’actitud inequívoca del missatge i la intensitat de la música que ens deixa també a la frontera del que vindrà. Candid acabarà absorbida per la discogràfica Black Lion, que tot i l’eclecticisme del seu catàleg (S. Grapelly, D. Byas, L. Konitz, R. Rudd, etc.), enregistra també alguns discs europeus a Albert Ayler, la nova figura de l’avantguarda. Alguns dels enregistrament més representatius de Candid Records són Charles Mingus presents Charles Mingus, The World of Cecil Taylor o We insist! Freedom Now Suite de Max Roach (www.candidrecords.com).

La tercera discogràfica, independent aleshores, clau en aquests moments d’innovació creativa, és Atlantic Records. Fundada l’any 1947 per Ahmet Ertegun i Herb Abramson, va néixer com a segell de jazz però es va fer posteriorment molt popular amb l’edició i distribució d’artistes pop i soul com The Rascals, Otis Redding, Aretha Franklin, Wilson Picket o Joe Tex.

La divisió de jazz, responsabilitat del productor Nesuhi Artegun, va comptar amb músics com Ray Charles, Modern Jazz Quartet, John Coltrane, Charles Mingus, Ornette Coleman i enginyers de so o productors com Tom Dowd o Arif Mardin que treballaven indistintament amb tota mena d’artistes de la companyia. La convivència entre jazz i artistes més orientats al pop va introduir en el sector jazzístic mètodes d’enregistrament, gestió i difusió més competitius i oberts a la nova realitat del mercat, tal com ja feia Columbia (entre les grans companyies), aplicant els mateixos criteris d’estratègia a Miles Davis, per citar un exemple dels més reeixits, que als seus músics de rock.

Entre els discs de jazz importants d’Atlantic podem citar a tall d’exemple My Favourite Things de John Coltrane, Oh Yeah de Charly Mingus o el premonitori Free jazz d’Ornette Coleman que donarà nom al jazz més avantguardista (www.bsnpubs.com/atlantic).

Van ser moltes més que tres les discogràfiques del moment: Contemporary, Delmark, Debut, New Jazz, Vortex, etc. també van fer la seva feina encara que no tinguem espai per parlar de totes. El nou jazz va esclatar definitivament en els primers anys 60 amb més segells de llegenda com Impulse!, ESP, JCOA, Watt, CTI, Flying Dutchman, etc. i també discogràfiques europees com Byg-Actuel, Enja, ECM, Ogun, FMP, Black Saint, Horo o Hat-Hut, entre d’altres que van acollir amb entusiasme el nou jazz per fer-ne una experiència pròpia. (continuarà)

Josep Bergadà